La batalla d’Almansa 1707. Un record d l’expoli dels Furs i un crit a la conciencia del nostre poble.

 

                                             

 

  En la Batalla d’Almansa (25 d’abril del 1707), les tropes de Felip V (net de Luis XIV de França) derroten les de l’arxiduc Carles d’Àustria en el context de la Guerra de Successió. Això comportarà que Castella ocupi el Regne de València per dret de conquesta, perdent així el Regne de València tots els furs concedits fins a la data i essent-los imposats els Decrets de Nova Planta.

Al País Valencià, avui dia encara perdura la dita Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança, rememorant aquesta derrota. Altres dites com ara “De ponent, ni vent ni gent, ni casament“, poden estar relacionats, encara que el seu origen siga diferent a la derrota d’Almansa.

Antecedents

Preveient la mort de Carles II de Castella sense descendència, les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el conseqüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Però aquest mor, i Carles II en el darrer testament abans de morir proposa Felip d’Anjou. Felip entra a Barcelona el 2 d’octubre i les Corts finalment es taquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Els aliats proposen l’Arxiduc Carles i comencen les hostilitats.

Pres Gibraltar pels britànics, a l’agost del 1705 l’arxiduc embarca a Lisboa en direcció al Mediterrani. S’atura a Altea on és proclamat Rei i la revolta valenciana dels maulets s’exté liderada per Joan Baptista Basset. Mentrestant, i esperonats constantment pel príncep Jordi de Darmstadt, escamots armats barren el pas als borbònics a la plana de Vic i en la Batalla de Montjuïc capturen la fortalesa, que seria fortificada i usada per bombardejar la ciutat de Barcelona, que envoltada de les tropes aliades de Lord Peterborough va capitular el 9 d’octubre de 1705, de manera que el 22 d’octubre entra a Barcelona l’Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes, nomenat Carles III. Lord Peterborough avança cap a València i a finals d’any, l’arxiduc ja controla la major part de Catalunya i el Regne de València

Entretant, els borbons es reorganitzen i el seu exèrcit avança des de Lleida, Girona i per el mar en direcció a Barcelona. Felip V havia perdut els territoris de les Províncies Unides, Milà i el Regne de Nàpols. Tot i això, els filipistes rebien reforços castellans i les tropes comandades pel Duc de Berwick, i forcen a l’exèrcit austriacista a abandonar Madrid i refugiar-se al País Valencià. L’exèrcit aliat es va retirant fustigat per l’exèrcit borbònic, i finalment decideixen plantar cara i formen davant d’Almansa.

La batalla

Les unitats dels combatents són els batallons d’infanteria (400 homes) i els esquadrons de cavalleria (100 cavallers), que s’agrupen en regiments i en brigades. Els dos exèrcits es despleguen cara a cara al llarg de 6,5 km, on els aliats alineen 42 batallons d’infanteria i 60 esquadrons de cavalleria, enfront dels 50 batallons i 81 esquadrons de cavalleria dels franco-espanyols, ambdós en dues línies files de profunditat.

La batalla s’inicia a les 15 hores, amb el foc de l’artilleria. Les tropes aliades, cansades, en inferioritat numèrica i mal dirigides, es trenquen entre el centre i el flanc dret amb els embats de la cavalleria francesa, mentre en el flanc esquerre la superioritat numèrica de la cavalleria francesa també determina la fugida de les tropes aliades. El flanc central durant els primers moments de la batalla infligeix moltes baixes, però acaba fugint una vegada perduts els flancs esquerre i separat del flanc dret, que es va rendir a les 17 hores.

 Conseqüències

La victòria felipista a Almansa significà un gran pas en la consolidació de la dominació d’Espanya pels Borbons. Amb el principal exèrcit pro-Habsburg a la península, el duc d’Anjou va guanyar la iniciativa i va conquerir el Regne de València. A partir de llavors, només Catalunya i les Illes continuarien fidels a Arxiduc Carles, doncs el propi Arxiduc i els anglesos es van desinteressar del conflicte, firmant el Tractat d’Utrecht el 1713. La guerra s’allargaria fins el 1715 amb la rendició de les Pitiüses.

Finalitzada la guerra, el monarca va mamprendre llavors una profunda reforma administrativa de l’Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l’enfortiment del Consell de Castella i al 1716 el Decret de Nova Planta a la Corona d’Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i reduïa al mínim (o més be eliminava) la seua autonomia.

La Batalla d’Almansa va suposar un punt important a l’historia. Successos posteriors com la cremà de la ciutat de Xàtiva, van distanciar encara més al poble dels territoris de la Corona d’Aragó dels borbóns i els seus partidaris amb lluites a ciutats com Alcoi, Dénia o Alacant.

 Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Batalla d’Almansa

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s